06. [NO1] Navegant obscur (1984-1986)

«Tota la meua vida he estat buscant». Aquest és el Cant de Mort que la investigadora de poesia primitiva Mary Austin va escoltar i recollir de la veu mateixa d'un ancià de la tribu iokut, en una de les reserves on el govern americà té confinats els darrers representants de l'energia poètica d'aquell continent (1).
Tota la nostra vida, la passarem buscant, i en aquesta recerca va la part més important, certament la més noble, de la nostra responsabilitat com a éssers lluminosos. Fins i tot, de la responsabilitat dels qui estem considerats com a individualistes extrems, tancats dins el nostre íntim cercle de foc.

Fer un art insotmès exigeix llunyania, subterraneïtat, contacte amb formes pures, anar a la recerca de matèries inservibles, desqualificades pels poders que, vinguen d'on vinguen, sentencien i programen estètiques per a ús i abús dels temps que vaguen. Més encara. Quan hi ha xarraires que s'autoadjudiquen la funció de jutges, quina actitud resta al navegant sinó abandonar-los? La bona veritat és que d'aquest refús naix l'isolament essencial en què es troba tot creador. De vegades, un instint solidari de supervivència l'impulsa a participar en empreses col·lectives, i el desencís l'aïlla novament. Aleshores podria dir: "He d'anar a una altra terra, petjar altres camins, navegar una altra mar, buscar mans intocades, nous amors, nova llum, nou desig en derrota". Però no, no cal que hi haja més Esprius.

Tota la meua vida la passaré buscant. Ara m'estic debatent entre l'afany d'escriure i un torrent ancestral que m'empeny a cridar, a cantar, a plorar, com un músic, psalmejant com un monjo poemes-oracions, oracions com paisatges, paisatges com espectres glaçats d'Yves Tanguy. I un desig de fugir, d'escapar no sé on, no sé com, travessant un color, travessant per la línia finíssima que uneix els batecs d'un cor viu a la freqüència mètrica on troba el seu repòs.

No parle d'avantguardes, no vull parlar d'avantguardes, perquè només puc entreveure un misteri: el de la mà que cerca una altra mà i només troba els seus dits estampats en la fosca. O un tacte fugitiu que s'esmuny en la nit per les sendes secretes de les serps. Com els dits d'un infant que abandonen la mà de l'adult que oprimeix.

La poesia del segle que mor ha estat el gran i penós esforç per contar un fracàs. Així hem anat saltant d is(t)me en is(t)me. sense gosar ni explorar les illes, els volcans, les penínsules, els rius, les fonts, que són la sang del nostre cos essencial. I les nostres selves s'han arrasat.

Diuen que és moda definir l'acte poètic com a cosa passatgera, com un gest inútil. Les enunciacions més transavantguardistes així ho testifiquen. I jo em pregunte: "Qui es deu haver encarregat de divulgar aquest menyspreu del cant humà? Qui el deu haver banalitzat en el ritual de les derrotes postmodernes?"

La pretesa difusió i socialistització barata de les formes lúdiques ha desdibuixat els continguts i la saviesa dels jocs. Avui tot i tothom pretén ser lúdic, intrascendent, momentani. El ludisme de la mecanarquia està assassinant el poder regenerador del mite, en la seua accepció més primigènia. Diu Robert Graves: "Ara, només per rara casualitat de regressió espiritual, els poetes fan els seus versos màgicament potents en el sentit antic". Són paraules extretes del seu fascinant estudi sobre la gramàtica del mite poètic: La deessa blanca.

La ciència poètica, l'escassa ciència poètica que ens resta, ha quedat confinada en les reserves catedralícies de l'anàlisi científica. No hi ha poetes mestres. Ni tan sols mestres. Cadascú enarbora el seu autodidactisme com a senyera poètica, la neurosi individual com a visió del món.

Què és el que no ha funcionat? Què és el que no està funcionant? El càntic o els cantors?

S'ha obert la més terrible batalla. Ciència contra Poesia. Tecnologia contra Artesania. El poder del poder està immolant la bella faç del planeta. I aquesta injúria atempta contra la sustentadora del misteri poètic, la generadora de les sorpreses constants. Contra tota semiòtica.

Al marge de tota semiòtica, l'home nostre contemporani s'avorreix, s'avorreix en la misèria o en la superabundància anorreadora, sotraguejat per espasmes, condensat en microxips: informació controlada pels qui creuen que tot ho posseeixen, que tot ho poden posseir.

Vivim a base de narcòtic: "Bevent em passe el dia, fumant, drogues americanes que envileixen...". És la veu opiària del poeta del tedi, del portuguêsFernando Pessoa o de la seua desesperació tecnològica, Álvaro de Campos.

Tanmateix, un nou cicle poètic haurà de començar algun dia. La batalla està sent i serà subtilíssima. El poetes del segle viuen morts entre llibres. I què pot fer un salvatge en una societat ociosa que excita la competitivitat per disfressar el fàstic?

Potser ja no hi ha vida forta, guanys difícils, riscs d'amor. Preferesc ser primtiu, ignorant i selvàtic.

Bona sort, navegants! Bona sort, argonautes!

Ciutat de València, desembre 1985-octubre 1986

La Terra d'Enlloc / Poesia

Salvador Jàfer

6. [NO] NAVEGANT OBSCUR
(1984-1986)

Perdut en un paisatge glaçat
d'Yves Tanguy

1. Obscur

2. Tres joiells energètics

3. Catalunya i la lluna

4. La Nau dels Argonautes

5. Imperi de l'ombra

6. Microtransparències

7. Tres textos robats

Perdut en un paisatge glaçat
d'Yves Tanguy

La Terra d'Enlloc / Poesia

Salvador Jàfer

6. [NO] NAVEGANT OBSCUR(1984-1986)

Perdut en un paisatge glaçat d'Yves Tanguy

1. Obscur

2. Tres joiells energètics

3. Catalunya i la lluna

4. La Nau dels Argonautes

5. Imperi de l'ombra

6. Microtransparències

7. Tres textos robats

Perdut en un paisatge glaçat d'Yves Tanguy

6. [NO] NAVEGANT OBSCUR
(1984-1986)

Perdut en un paisatge glaçat
d'Yves Tanguy

Perdut en un paisatge glaçat
d'Yves Tanguy